4-3-3

EL 4-3-3 ÉS UNA MANERA MOLT PARTICULAR D'ENTENDRE LA VIDA. UNA FILOSOFIA MILENÀRIA PRACTICADA PER FILÒSOFS D'AQUESTS I D'ALTRES TEMPS, UNA MANERA DIFERENT DE VEURE EL MÓN.
EL 4-3-3 ENS HA ENSENYAT QUE PER SOBRE DE L'INDIVIDUALISME HI HA L'EQUIP, EL GRUP, LA COL·LABORACIÓ, EL TREBALL PER ACONSEGUIR OBJECTIUS COMUNS, LA LLUITA PER CRÉIXER AMB L'ESFORÇ, I SOBRETOT, EL COMPROMÍS PER GAUDIR DE LA MÀGIA DE LA VIDA.
EL 4-3-3 NO DEIXA DE SER, TAMBÉ, UN SÍMIL FUTBOLÍSTIC.

divendres, 19 d’agost del 2011

A XAVIER RAMIS (1965-2011), PER SEMPRE “TOTS SANTS”

Fa uns dies que estic gaudint d’uns dies de descans a la meravellosa illa de Formentera. Fa molts d’anys que hi vaig i fins i tot, miraculosament, forma part del què el meu imaginari comprèn i entén com a paradís ideal per a la jubilació.  Tots els que em coneixeu sabeu que no som un animal de platja, més bé al contrari, i pensau que resulta estrany que dediqui les meves vacances a gaudir de la tortura contínua que suposa descansar a una illa tan petita on el sol està present fins i tot, quan no hi és. És curiós, però és així. M'hi sent molt bé aquí. Tan curiós que enguany m’ha passat una cosa que mai m’havia passat, i quan dic mai és mai. Els que em coneixeu també sabeu que m’agrada llegir la premsa de cada dia, molta i variada, i amb això sí que som un animal de costums. Idò, el que m'ha passat, és que durant aquestes vacances he estat uns dies sense fer-ho. Ni he llegit, ni he mirat la televisió.
El cas és que quan he aplegat el Diari de Balears m’he trobat amb una notícia que m’hagués estimat més que no fos realitat: ha mort Xavier Ramis, cantant del mític grup mallorquí Tots Sants. Tot seguit he amollat un parell d'hòsties putes i m'he quedat una mica enpardalat.
Els Tots Sants (Xavier Ramis (veu), Jaume Estelrich (guitarra), Aurelio Pérez (guitarra), Alex Vadell (baix) i Marcos Gil (bateria)) van marcar una època dins el panorama musical de l’illa. Van ser dels primers grups de l’època moderna (finals dels 80) a cantar en català i amb un directe impressionant, ens varen fer gaudir, i no era fàcil, del rock dur, hard-rock, punk, i jo que sé de quantes etiquetes mal posades. Tots sabíem el que eren els Tots Sants.
La veu de’n Xavier impregnava tota la música i, sobretot l’escenari. Per molts de motius que ara no són importants i no anomenaré, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i vos puc dir que aquella mateixa veu i personalitat que omplia l’escenari també marcava qualsevol conversa. No sé, podria dir moltes coses, però com cantà fa molts d'anys el Último de la fila: “si lo que vas a decir no es más bello que el silencio no lo vayas a decir...”. Amb això no vull expressar que no tengui res a dir sobre en Xavier, sinó que ara mateix el silenci és l'unica cosa que en surt. Per tant seguiré en silenci.
Xavier, tu no has mort al 27 anys, però de ben segur que et veurem al Club 27 (llegiu, si voleu, el post del dilluns 25 de juliol) tocant i cantant amb tots aquells que pul·lulen per allà. Tu, per a mi, ja formes part d’aquest carismàtic Club.
Ara que els Tots Sants havíeu decidit tornar a tocar junts, m’hagués agradat reviure tots aquells concerts.
De totes maneres, quan toquis al Club 27, fes-m’ho saber, que no m’ho perdré.
Gràcies per tots els moments que ens has regalat. Un autèntic plaer. 
Per sempre Tots Sants.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada