Fa uns dies que
estic gaudint d’uns dies de descans a la meravellosa illa de Formentera. Fa
molts d’anys que hi vaig i fins i tot, miraculosament, forma part del què el meu imaginari comprèn i
entén com a paradís ideal per a la jubilació.
Tots els
que em coneixeu sabeu que no som un animal de platja, més bé al contrari, i pensau que resulta estrany que dediqui les meves vacances a gaudir de la
tortura contínua que suposa descansar a una illa tan petita on el sol està
present fins i tot, quan no hi és. És curiós, però és així. M'hi sent molt bé aquí. Tan curiós que
enguany m’ha passat una cosa que mai m’havia passat, i quan dic mai és mai. Els que em coneixeu també sabeu que m’agrada llegir la premsa de
cada dia, molta i variada, i amb això sí que som un animal de costums. Idò, el que m'ha passat, és que durant aquestes vacances he estat uns dies sense
fer-ho. Ni he llegit, ni he mirat la televisió.
El cas és que quan
he aplegat el Diari de Balears m’he trobat amb una notícia que m’hagués estimat més que no fos realitat: ha mort Xavier Ramis, cantant del mític grup mallorquí
Tots Sants. Tot seguit he amollat un parell d'hòsties putes i m'he quedat una mica enpardalat.
Els Tots Sants (Xavier Ramis (veu), Jaume Estelrich (guitarra), Aurelio Pérez (guitarra), Alex Vadell (baix) i Marcos Gil (bateria)) van
marcar una època dins el panorama musical de l’illa. Van ser dels primers grups de l’època
moderna (finals dels 80) a cantar en català i amb un directe impressionant, ens
varen fer gaudir, i no era fàcil, del rock dur, hard-rock, punk, i jo que sé de
quantes etiquetes mal posades. Tots sabíem el que eren els Tots Sants.
La veu de’n Xavier
impregnava tota la música i, sobretot l’escenari. Per molts de motius que ara
no són importants i no anomenaré, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i vos
puc dir que aquella mateixa veu i personalitat que omplia l’escenari també marcava qualsevol
conversa. No sé, podria dir moltes coses, però com cantà fa molts d'anys el Último de la fila:
“si lo que vas a decir no es más bello que el silencio no lo vayas a decir...”. Amb això no vull expressar que no tengui res a dir sobre en Xavier, sinó que ara mateix el silenci és l'unica cosa que en surt. Per tant seguiré en silenci.
Xavier, tu no has
mort al 27 anys, però de ben segur que et veurem al Club 27 (llegiu, si voleu,
el post del dilluns 25 de juliol) tocant i cantant amb tots aquells que pul·lulen per allà.
Tu, per a mi, ja formes part d’aquest carismàtic Club.
Ara que els Tots Sants havíeu
decidit tornar a tocar junts, m’hagués agradat reviure tots aquells concerts.
De totes maneres,
quan toquis al Club 27, fes-m’ho saber, que no m’ho perdré.
Gràcies per tots
els moments que ens has regalat. Un
autèntic plaer.
Per sempre Tots Sants.
Per sempre Tots Sants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada