4-3-3

EL 4-3-3 ÉS UNA MANERA MOLT PARTICULAR D'ENTENDRE LA VIDA. UNA FILOSOFIA MILENÀRIA PRACTICADA PER FILÒSOFS D'AQUESTS I D'ALTRES TEMPS, UNA MANERA DIFERENT DE VEURE EL MÓN.
EL 4-3-3 ENS HA ENSENYAT QUE PER SOBRE DE L'INDIVIDUALISME HI HA L'EQUIP, EL GRUP, LA COL·LABORACIÓ, EL TREBALL PER ACONSEGUIR OBJECTIUS COMUNS, LA LLUITA PER CRÉIXER AMB L'ESFORÇ, I SOBRETOT, EL COMPROMÍS PER GAUDIR DE LA MÀGIA DE LA VIDA.
EL 4-3-3 NO DEIXA DE SER, TAMBÉ, UN SÍMIL FUTBOLÍSTIC.

dijous, 17 de novembre del 2011

FINAL DE CAMPANYA ELECTORAL

Acaba la campanya electoral, acaben els moments de les promeses buides de contingut (no totes, però la immensa majoria). El teló del teatre està a punt de baixar. Prest s'apagaran les llums i el pati de butaques quedarà buit i en silenci. El personal de neteja acabarà de llevar les crispetes del terra i dia 21 de novembre començarà de bell nou la realitat.
Em vaig proposar a mi mateix intentar escriure un post diari sobre anècdotes d'aquestes eleccions. Si feis repàs, només en trobareu un d'escrit. Dos si comptau aquest. Tot un èxit, diria jo.
M'ha estat del tot impossible. Mirau que ho he intentat. 
La veritat, no he tengut massa ganes d'escriure sobre el tema, no sé si pel moment en què estic o perquè realment no he trobat massa coses interessants a destacar. 
Pot ser el nivell de determinats polítics no ha il·luminat massa la meva calenta imaginació. Pot ser hauria d'haver consumit més Palo amb sifó per arribar a la seva altura. Nivell que es pot resumir amb una frase, realitzada l'altre dia, durant un míting, pel President de les Illes Balears, el Popular José Ramón Bauzá: “Sabemos lo que hay que hacer y lo vamos a hacer y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer, a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer”.
La frase és bona, molt bona, bona com poques. Tant bona, que la podria haver signada el mestre Groucho Marx. Desgraciadament, tant bona com real. I segur, que després de dir-la, va respirar profundament i es va quedar tan tranquil. 
És un bon exemple de com una determinada manera de fer política es converteix en l'Art de dir moltes coses, per al final, acabar no dient res. 
Màgia de la bona. "Teatro del bueno", com diria el Xosé Mourinho.
Amb aquest nivell, com voleu que em sembli seriós tot això?. 
Idò, no se'n parli més. Gaudiu mentre pugueu, que el món s'acaba.

6 comentaris:

  1. mani qui mani, manen les finances...lluiti qui lluiti, primer de tot la revolta de cada dia...hem de resistir i aixecar les barricades...
    no ens aturarà ni el Real Madrid ni el Rajoy ni el Banc Mundial ni el rector de Montuïri, ni els escolans d'Ariany, ni la policia de Bunyola...

    a, anti, anticapitalistes!

    bo, bogar, bogardisme!

    ResponElimina
  2. Crec que ha estat la campanya electoral que menys he seguit de la història. No me n'he assabentat d'absolutament res. Coherentment, no votaré a ningú, però entenc altres opcions, ai, minoritàries... Salut!

    ResponElimina
  3. Puc dir una meva ( per veure si puc ser polìtic, encara q sigui del PP): sabes lo que te digo, que una pera no es un higo. Y si te dije lo q no digo es q una pera si es un higo. Pero si Xisco tiene otro Higo yo no digo que la pera ses
    otro Hijo! A lo Bauza
    Tomàs pastilles de goma!

    Votau Miquel Ensenyat PSMIEEQUO

    ResponElimina
  4. Bogardisme i anticapitalisme, dues paraules germanes.

    ResponElimina
  5. Òscar, la campanya ha estat molt rara, de collons. Estic d'acord amb tu.
    Jo sí que l'he seguida però poca cosa m'ha aportat.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Edu, ho fas molt bé això de polític oficial. Si tot ho fas igual ets un bon partit.
    Miquel Ensenyat forever!

    ResponElimina