Acaba la campanya electoral, acaben els moments de les promeses buides de contingut (no totes, però la immensa majoria). El teló del teatre està a punt de baixar. Prest s'apagaran les llums i el pati de butaques quedarà buit i en silenci. El personal de neteja acabarà de llevar les crispetes del terra i dia 21 de novembre començarà de bell nou la realitat.
Em vaig proposar a mi mateix intentar escriure un post diari sobre anècdotes d'aquestes eleccions. Si feis repàs, només en trobareu un d'escrit. Dos si comptau aquest. Tot un èxit, diria jo.
M'ha estat del tot impossible. Mirau que ho he intentat.
La veritat, no he tengut massa ganes d'escriure sobre el tema, no sé si pel moment en què estic o perquè realment no he trobat massa coses interessants a destacar.
La veritat, no he tengut massa ganes d'escriure sobre el tema, no sé si pel moment en què estic o perquè realment no he trobat massa coses interessants a destacar.
Pot ser el nivell de determinats polítics no ha il·luminat massa la meva calenta imaginació. Pot ser hauria d'haver consumit més Palo amb sifó per arribar a la seva altura. Nivell que es pot resumir amb una frase, realitzada l'altre dia, durant un míting, pel President de les Illes Balears, el Popular José Ramón Bauzá: “Sabemos lo que hay que hacer y lo vamos a hacer y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer, a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer”.
La frase és bona, molt bona, bona com poques. Tant bona, que la podria haver signada el mestre Groucho Marx. Desgraciadament, tant bona com real. I segur, que després de dir-la, va respirar profundament i es va quedar tan tranquil.
És un bon exemple de com una determinada manera de fer política es converteix en l'Art de dir moltes coses, per al final, acabar no dient res.
Màgia de la bona. "Teatro del bueno", com diria el Xosé Mourinho.
Màgia de la bona. "Teatro del bueno", com diria el Xosé Mourinho.
Amb aquest nivell, com voleu que em sembli seriós tot això?.
Idò, no se'n parli més. Gaudiu mentre pugueu, que el món s'acaba.
Idò, no se'n parli més. Gaudiu mentre pugueu, que el món s'acaba.
mani qui mani, manen les finances...lluiti qui lluiti, primer de tot la revolta de cada dia...hem de resistir i aixecar les barricades...
ResponEliminano ens aturarà ni el Real Madrid ni el Rajoy ni el Banc Mundial ni el rector de Montuïri, ni els escolans d'Ariany, ni la policia de Bunyola...
a, anti, anticapitalistes!
bo, bogar, bogardisme!
Crec que ha estat la campanya electoral que menys he seguit de la història. No me n'he assabentat d'absolutament res. Coherentment, no votaré a ningú, però entenc altres opcions, ai, minoritàries... Salut!
ResponEliminaPuc dir una meva ( per veure si puc ser polìtic, encara q sigui del PP): sabes lo que te digo, que una pera no es un higo. Y si te dije lo q no digo es q una pera si es un higo. Pero si Xisco tiene otro Higo yo no digo que la pera ses
ResponEliminaotro Hijo! A lo Bauza
Tomàs pastilles de goma!
Votau Miquel Ensenyat PSMIEEQUO
Bogardisme i anticapitalisme, dues paraules germanes.
ResponEliminaÒscar, la campanya ha estat molt rara, de collons. Estic d'acord amb tu.
ResponEliminaJo sí que l'he seguida però poca cosa m'ha aportat.
Salut.
Edu, ho fas molt bé això de polític oficial. Si tot ho fas igual ets un bon partit.
ResponEliminaMiquel Ensenyat forever!